Opinió: L'església-fortalesa de Xàbia: Impunitat i impotència

per Antoni Espinós,
(artículo original publicado en Levante-EMV)

L'actuació restauradora de l'arquitecte senyor Vila i el seu equip redactor ens ha obligat a trencar la pau i el descans que toca en aquests moments de calitja i modorra, davant la passivitat i el silenci complaent de bona part del consell local de cultura, impulsat per la seua regidoria.
Per als xabiencs i xabienques ja obligats a guardar les formes de la història davant la salvatge destrucció de l'entorn natural -perquè, diguen el que diguen, és el paisatge allò que ens dóna de menjar-, resulta una agressió el que, precisament la imatge més visible del poble, la que tothom reconeix com de Xàbia, siga desfigurada amb postissos per tal de satisfer les fantasies d'un purisme medieval.

Quin dret té un senyor, per molt sabut que siga, d'esborrar de sobte la imatge més que centenària que conserva la retina de tot un poble? Quin dret té aquest senyor i els seus acòlits de trencar la petjada que ens ha deixat el temps i la història? Igual que envellim, i el temps i la vida ens van deixant els senyals irrenunciables dels anys, igualment la història i el temps van deixant sobre murs, gàrgoles, motlures i filigranes de pedra la petjada del seu pas i els canvis per l'ús. I així com la societat humana respecta als seus majors i veu la senectut com un valor digne, un poble deu respectar i fer respectar els valors materials que la història i el temps li han deixat.

Per molt particular -ara, gràcies al robatori de tots conegut- que siga l'església-fortalesa de Xàbia, el seu propietari no té cap dret a canviar una imatge de segles que caracteritza a tot un poble. La significació del monument i la seua història -ho repetirem milers de voltes- estan per damunt de capritxoses alteracions sense cap sentit ni explicació. S'ha parat a pensar el propietari d'aquest monument històric la ferida social que provoca? Quins desitjos l'impulsen a canviar el sentit que tothom li atorga a aquesta edificació singular? A cas no és prou el seu estat actual -restaurat- per seguir amb el seu ús? És que vol convertir aquest monument en un negoci turístic, en un Castell de Disney, per tal de traure diners -negres, clar- igual que està fent la gran empresa nacional eclesiàstica amb tants monuments adquirits amb les mateixes males arts?

No som feligresos de missa dominical ni amants de processos ni beats rascamelics, però respectem els sentiments religiosos, siguen els que siguen, sempre que aquests respecten els nostres raonaments. Per això respectem l'ús religiós de l'església fortalesa al mateix temps que defenem el sentit històric primari i principal de la seua construcció. Però també tot allò que el poble -si, el poble- ha anat construint per tal d'engrandir l'espai de defensa i religiós segons la seua mentalitat. En el segle XVIII, en moment de prosperitat local, el poble decidí construir una sagristia nova i l'alçà al seu gust i estil constructiu del moment. En el segle XIX el poble, després d'un primer intent, decidí acabar una capella també segons l'estil del moment i a ningú li paregué un anacronisme estilístic. També decidí el poble retallar els merlets dels "montons" perquè el seu significat i ús ja no era el més apropiat. Totes aquelles actuacions anaren deixant una empremta singular respectada per tots. Perquè no respectar ara allò que ens han deixat els nostres avantpassats? Quina llei restauradora permet retrocedir en el temps per a deixar una construcció adreçada a un estil i moment històric concrets, posant-li postissos? Pensant així, la sagristia nova i la capella de la comunió són dos pegats anacrònics. Si es vol deixar el monument tal com quedà a finals del segle XVI, tombarem la sagristia nova?; derruirem la capella de la comunió?; reposarem els merlets dels "montons" i ens quedarem clavats al segle XVI amb un castell ben bonic i atractiu per als turistes?...

El purisme estilístic pot portar a aberracions en la restauració de monuments. Molts estils sobreposats als anteriors han estat condemnats a desaparèixer, al igual que altres han quedat totalment desfigurats després d'una agressió restauradora. No cal recordar, en el primer cas, l'exemple de la catedral de València, nosaltres també en tenim, encara que menys greus: la capella de la comunió passà en els anys de 1960 de l'estil neoclàssic d'algeps i rajola al pur i dur del renaixement de tosca i retaule daurat. El nostre campanar ha passat de torre de guaita a torre emmerletada preparada per a la defensa de l'invasor infidel. Encara sort que ja no tenim l'altar major barroc...