L’adéu a Carme Guerola de Francesca Gil

Avui el silenci pesa més que mai. La pèrdua sobtada de Carme Guerola, ens ha colpit profundament i ens ha deixat sense paraules.

Carme era molt més que una mestra: era una companya, una amiga propera, una d’eixes persones que fan comunitat sense adonar-se’n. Va viure l’educació com un acte de responsabilitat i d’amor, i així la recordaran els seus alumnes i totes les persones que vam tindre la sort de compartir camí amb ella.

La seua absència és injusta i dolorosa, però el seu llegat és immens: queda la seua manera d’ensenyar, de cuidar, d’estar.

Carme era una dona profundament compromesa amb la nostra llengua i amb el nostre país. Creia en una escola pública valenciana, digna i de qualitat. Ho defensava amb convicció, però sempre des de la serenitat, amb coherència i amb una manera de fer honesta que parlava per si sola. Entenia l’educació com una eina de transformació social, de justícia i d’igualtat d’oportunitats.

Va participar a l’escola cada dia: a l’aula, al claustre, en les decisions petites i en les grans. Sempre coherent, sempre valenta, sempre al costat de l’alumnat i de la comunitat educativa. Sense alçar la veu, però sense fer mai un pas arrere.

Ensenyaves sense imposar, ajudaves i col·laboraves. I així et quedes en nosaltres: amb la teua mirada tranquil·la, amb la teua fermesa, amb la petjada que només deixen les persones bones i compromeses.

Avui el nostre pensament és, sobretot, per a Voro, el seu company de vida, i per a les seues filles, Aina i Mar. No hi ha paraules suficients per alleujar un dolor així, però sí abraçades sinceres i tot l’amor que tantes persones vos tenim.

Carme, gràcies per tot el que has sigut i per tot el que ens has deixat.
Sempre estaràs amb nosaltres.