Opinió: Xàbia en verd

Els jardins i els espais verds han acompanyat les ciutats des de fa milers d’anys. Sumeris, egipcis, grecs, romans, xinesos, maies o asteques, entre moltes altres civilitzacions, van crear jardins amb finalitats molt diverses: d’agrupació, d’esbarjo, religioses, productives o simplement estètiques. El jardí ha estat, des de molt abans que existira el que hui entenem com a urbanisme, una manera de relacionar les persones amb la natura.

Però hi ha un moment en què alguna cosa canvia. Amb el creixement de les ciutats i, sobretot, amb la industrialització dels segles XVIII i XIX, el parc deixa de ser únicament un espai vinculat als palaus, les grans propietats o les elits i comença a convertir-se en una peça de la ciutat. El parc públic passa a formar part de l’espai urbà i a complir una funció social.

No és casualitat. Les ciutats industrials creixen ràpidament, arriben milers de persones des del camp, augmenta la densitat i les condicions de vida no són sempre les millors. En aquest context apareix la necessitat de crear llocs on la ciutadania puga passejar, descansar, jugar, trobar-se i respirar una mica de natura.

Un dels exemples més coneguts és Birkenhead Park, a Anglaterra, dissenyat per Joseph Paxton i inaugurat el 1847. Va ser un dels primers grans parcs públics creats expressament per a tota la població i va influir posteriorment en Frederick Law Olmsted, l’arquitecte paisatgista de Central Park, a Nova York. El parc ja no era només un ornament: era una part de la ciutat.

Si alguna cosa ha canviat en les nostres ciutats des d’aquells anys és la manera d’entendre què necessitem per a viure. Hui sabem que els espais verds no són un luxe ni un element decoratiu que es posa quan sobra terreny. Són infraestructura urbana.

Un parc és un lloc per a caminar, descansar, jugar, fer esport o simplement seure a l’ombra. És un espai on no cal comprar res per poder estar. És un lloc de trobada. I també és una eina per a millorar la salut i el benestar de les persones. L’Organització Mundial de la Salut considera els espais verds urbans una peça fonamental de l’ecosistema urbà perquè afavoreixen l’activitat física, la relaxació i la interacció social, al mateix temps que ajuden a reduir la calor, el soroll i determinats contaminants.

Però hi ha més. Un arbre no és només un arbre. Una zona enjardinada no és només una zona enjardinada. Els espais verds poden ajudar a crear hàbitats per a pardals, insectes i altres espècies, afavorir la biodiversitat i contribuir a la pol·linització. I, en un territori mediterrani com el nostre, tenen una funció cada vegada més important davant de la calor. Els estius que estem vivint ja no són els d’abans. Les temperatures extremes són cada vegada més freqüents i les superfícies de formigó i asfalt acumulen calor. La vegetació, l’ombra i els espais naturals poden ajudar a reduir aquest efecte. No és una qüestió estètica: és també una qüestió d’adaptació climàtica.

I és aquí on tenim una assignatura pendent. Xàbia ha crescut molt. Des dels anys seixanta no ha deixat de transformar-se i, especialment durant els darrers anys, cada vegada són més les persones que viuen ací durant tot l’any, estiguen o no empadronades. Hem passat de ser un poble amb una economia i unes necessitats principalment vinculades al món rural i mariner a ser un municipi residencial, turístic i de serveis, amb una població molt més gran i amb necessitats molt diferents.

Però bona part de l’estructura urbana continua responent a una idea de ciutat pròpia dels anys del desenvolupisme: carrer, vorera, edificació i, sobretot, cotxe. El cotxe va ser un dels grans protagonistes de la transformació urbana de la segona meitat del segle XX. I encara ho és. Però hui sabem que no podem continuar pensant la ciutat únicament des del vehicle privat.

Xàbia té, a més, una característica que hauríem de convertir en una oportunitat: és un municipi dispers, però no és una ciutat enorme. Té desnivells, evidentment, però les distàncies entre els principals nuclis no són impossibles per a caminar o anar en bicicleta. El problema moltes vegades no és tant la distància com el recorregut.

Anar del poble a la mar no hauria de ser una aventura. I, tanmateix, per a molta gent no és una opció atractiva caminar des del centre històric fins al port o fins a l’Arenal. No perquè estiguen necessàriament lluny, sinó perquè els recorreguts que tenim no conviden a fer-ho.

Tenim el primer Montanyar, que és un privilegi, però és insuficient. Tenim grans peces de natura al nostre voltant —la Granadella, el Montgó (malauradament molt descuidat per les entitats públiques)— que són fonamentals, però que no poden substituir els espais verds quotidians que una persona necessita prop de casa.

Una cosa és tindre natura al municipi i una altra, ben diferent, és tindre natura dins de la ciutat.

No tots els habitants de Xàbia poden anar al Montgó a passejar cada vesprada. No tothom pot anar amb cotxe a la Granadella. I una persona major o algú que no disposa de vehicle necessita espais de qualitat a prop de casa.

Un nou planejament urbanístic hauria de pensar no sols on construïm, sinó també com volem viure. I això passa, al meu entendre, per plantejar una autèntica estructura verda a Xàbia.

No necessitem necessàriament un Central Park. No es tracta de buscar un gran parc espectacular i prou. Potser és molt més interessant pensar en una xarxa: jardins, places arbrades, parcs, zones d’esbarjo, camins, corredors verds, carrers amb ombra, espais naturals i zones verdes que estiguen connectats entre ells. Una concatenació d’espais que permeta anar d’un lloc a un altre caminant o amb bicicleta.

Un parc lineal pot ser més útil que un parc aïllat. Un carrer amb arbres, ombra i un recorregut agradable pot ser més important per a la vida quotidiana que una gran zona verda situada lluny de qualsevol lloc. I una xarxa d’ espais connectats pot acabar convertint-se en una veritable infraestructura verda.

Això permetria, a més, unir les polítiques de paisatge amb les de mobilitat. El verd, els recorreguts a peu o amb bicicleta i el transport públic no són qüestions separades. Formen part d’una mateixa manera d’entendre la ciutat.

Xàbia té un paisatge extraordinari. Té el mar, la muntanya, el Montgó, la Granadella, els barrancs, els camps i una geografia que ha fet que moltes persones de tot arreu hagen volgut viure ací. Però no podem pensar que aquest patrimoni paisatgístic, per si mateix, garanteix una bona qualitat urbana.

El paisatge que tenim fora del poble és extraordinari. Ara ens falta treballar també el paisatge que tenim dins del poble.

El futur PGOU —si és el moment d’abordar-lo— hauria de ser una oportunitat per a fer-se una pregunta senzilla: quina Xàbia volem deixar als qui vindran darrere? Una Xàbia amb més cotxes, més asfalt i més edificis? O una Xàbia on la gent puga caminar, trobar-se, descansar a l’ombra, anar en bicicleta, jugar, respirar i arribar d’un nucli a un altre sense haver de pujar necessàriament al cotxe?

Potser el gran repte del pròxim planejament urbanístic no és només decidir quant i on podem construir. Potser és decidir quanta ciutat volem que siga també natura. Això implica preservar al màxim els espais verds que encara tenim i, al mateix temps, pensar quins altres podem crear, recuperar o connectar.

Xàbia té una bona oportunitat per a fer-ho. No sols hem de pensar com volem que cresca el poble, sinó també com volem viure’l.